ESPAI WEB EN DESÚS: ENTRA AL NOU BLOG

Actualment aquest blog té només funció d'arxiu, pots consultar el blog actual de Gerard Fullana fent click ací

ME GUSTA DUBLIN, ME GUSTAS TU... MANU CHAO EN CONCERT

One More Song! One More Song! Aquesta és la versió dublinesa "d'una cançoneta i mo'n anem". Així vam acabar ahir el concert que Manu Chao va oferir ahir al Big Top del Phoenix Park a Dublin. Va ser espectacular. Unes 10 mil persones a una carpa gegant, tots amb una pinta a la ma gaudint del mestissatge de Radio Bemba Sound System. Allà , ens vam ajuntar tota la colònia: els meus companys de feina, de pis, la gent de Taradell, el Jose de Calp, que ara passa a ser el Jose de Dublin... Una festa! Hui dilluns he dormit tot el dia, això de compaginar vida social i treball els caps de setmana és una bogeria!!!

XALO I TARADELL S'AGERMANEN A HALLOWEEN

Som una mica especials, ja ho sabem. Nosaltres no ens vam disfressar el dia de Halloween, sinó al dia següent, per allò de cridar més l'atenció. La idea inicial: anar disdressats d'Elvis. El resultat: un Elvis afro i molt afeminat!. Vam fer pinya amb la gent de Taradell (Àngel, el proper cop que vaja a Taradell aniré a visitar al Txec i al Puyol, he canviat d'amics!). En Txec era amb diferència el més aconseguit. En un moment de la nit, ens va perdre els tres, i ben a prop vam estar d'entrar a un pub d'ambient, finalment el porter no ens va veure pinta i no ens va deixar entrar. Ben mirat, millor, perquè amb la pinta que feiem!!! Hem decidit aprofitar la inversió i disfressar-nos del mateix tot el cap de semana. Tonight, it's Halloween as well!!!!!!

EL JOSE JA ÉS DUBLINÉS

Tots sabem de l'estat imprevisible que envolta sempre al nostre amic Jose. Recorde aquell dia de setembre, quan per primera vegada havia anat a Dublin des de Bray. Portava menys d'una setmana a Irlanda. Em va sonar el telèfon, i era ell. "Ei Gerard, que al final no me'n vaig a Austràlia, vaig a Dublin". M'ho vaig creure perquè el missatge venia de qui venia.

El dia ha arribat, i Jose és oficialment ja dublinés. Amb casa i tot, hui mateix ha trobat pis, i aquesta és la seua primera nit allà, després tres nits a North Circular Road. Com que ens resulta difícil parlar anglés entre nosaltres hem pactat buscar un amic inseparable d'altra nacionalitat per així haver de canviar d'idioma. De moment, en aquests tres dies ens hem enganxat a la sèrie Heroes, amb la que esperem aprendre anglés. (a la imatge, Jose, practicant Tai Chí fotogràfic a un pub dublinés)

UNA NIT MÀGICA AL CAFÈ DES ANCIENS

La Rosa va venir a veure'm fa uns dies. Ens havien recomanat un Pub darrere el Trinity College i allà ens vam presentar. La roseta acabava d'arribar, i voliem fer alguna cosa especial. Realment, no som gens malbaratadors, però quan es tracta d'un bon menjar i un bon vi, ens tirem de cap i gaudim. Així va ser, vam demanar una botella de vi francés i una safata de formatges. Ho vam passar genial, a l'altura dels nostres darrers viatges. Estant al Cafè des Anciens, em van telefonar de la nova feina, per fer l'entrevista. La roseta va ser el meu talismà.

La nit, la vam acabar a altre Pub, fent unes pintes amb unes iaies molt marxoses. Ens va cridar molt l'atenció l'ambient dels pubs, on realment hi va tota la família. Un dissabte per la nit, et pots trobar una iaia de 75 anys fent-se una pinta al costat d'un xaval de 18 que no s'aguanta dret, tots dos mantenint un conversació kafkiana amb un irlandés incomprensible.

SALE ASSISTANT A DUNNES STORE

Si senyors, ja he tornat a posar-me el despertador tots els matins. Després de l'esgotadora experiència al Graham O'Sullivam a Bray, el meu nom figura de nou com a treballador a la tax office de Dublin. Un cop assentat a Dublin, em vaig posar a buscar feina. Estava encara la Rosa per aquí i em va acompanyar a tirar CV. El meu objectiu: deixar la restauració i treballar en una tenda de roba o alguna cosa similar. Dit i fet. Després de dos dies, vaig fer la meva primera entrevista al Pennys (Grans magatzems de roba) i em van oferir treballar als magatzems. En aquests llocs has d'emplenar un formulari interminable, explicant tot tipus de detalls de la teua vida privada. Al dia següent, em van cridar de Dunnes Store (uns grans magatzems , tipus el Corte Inglés). Feia hores que l'Arnau m'havia explicat la desfeta del cotxe a Xaló, així que vaig anar ben distret. Un cop allà, l'entrevista molt bé, i em van dir que tenien un lloc de venedor a la secció Homeware i que si volia per la vesprada feia el training i començava. Així va ser. La meua sorpresa va ser veure que la secció era enorme, tipus una tenda Casa a València. Hi ha de tot, des de mobles fins a les coses més impensables. De moltes d'aquestes coses, desconec el nom en valencià, així que cal que us feu una idea en anglés. De moment faig una mica de tot, donat que el meu anglés no hem permet entendre a tots els clients, i tampoc conec on estan totes les coses. La pressió és gran, quan veig un clien que s'apropa em pose tens, plante orelles, pose imaginació i normalment al final encertes. Si no, doncs un somriure i a buscar algun company que t'ajude. Take in easy, que diuen per ací!. Em va molt bé perquè escolte anglés tot el dia, i estic aprenent el vocabulari més exhaustiu de la casa. A més, tinc dos bon managers, i la feina està bé. Aquest Dunnes Store és nou i està en un dels carrers més comercials de Dublin: Henry Street. Més endavant, més informació sobre la meua nova vocació.

UNES CERVESES AMB SABOR XALONER

Aquest cap de setmana Vicent Avellà i Jose han estat per Dublin. "No ha estat un viatge gaire cultural". Aquestes han estat les darreres paraules de Vicent Avellà abans de marxar cap a l'aeroport. Efectivament, més enllà del Trinity College i de St Patrick no em visitat molt més. Això si, el Temple Bar ens l'hem recorregeut. Amb especial insistència el divendres, quan vam estar al Porter House gaudint de cervesa Belga, Polaca i, clar, també Irlandesa. Allà, Vicent va conèixer a un grup d'irlandesos i brasilers, i ens vam ajuntar fins que Jose va decidit que era hora de ballar a sobre la taula. Un cop vist això, vam dir: és hora de tornar a casa!. Amb Vicent vam fer un remember de les nits del pis a St Petrillo: bon vinet, pastís de carn i concert de corda i veu. Vicent Avellà està d'eramus a Lund (Suècia) fent el projecte final de carrera. Jose, en canvi, serà nou dublinés el dissabte vinent, quan arriba a aquesta ciutat plujosa que quedar-se a viure 6 mesos. Vicent, molta sort per Suècia!

COTXE: SEGONA PART.

No només la família Gurillo va captar la imatge del cotxe dels meus pares riu avall, buscant per Youtube he trobat un vídeo que capta la imatge del cotxe passant per Llíber. És increible, el temporal i la tecnologia. El vídeo està comentat. Les llums del fre s'apaguen i s'encenen, i continuen funcionant un cop el cotxe ha recorregut 2 km. Algú l'haurà gravat per Gata? En aquest moment la companyia asseguradora diu que cal buscar el cotxe per avaluar els danys. El cotxe, 5 dies després no ha aparegut. Continua la búsqueda...per Youtube.

500 LITRES PER METRE QUADRAT ARRASSEN LA MARINA: EL MEU COTXE RIU AVALL

Pluges de fins a 500 litres per metre quadrat han arrassat la Marina Alta aquest cap de setmana. La situació a pobles com el Verger, Beniarbeig o Xaló ha estat d'alerta màxima. A la comarca, 315 cases arrassades i centenars de cotxes. Entre ells el meu. L'Arnau em va cridar alarmat, dient-me que la corrent s'havia endut el cotxe. Hores després algú ha penjat les imatges del riu Xaló i del cotxe arrastrat riu avall. Les imatges no són gens agradables, sobretot si els cotxe és teu, però vist que tot el món la pot descarregar des de youtube i que port sort tots estan bé, millor explicar-ho de primera mà.

Relat de la història:

Després d'esmorçar, els meus pares i l'Arnau tornaven a casa. Van parar al pont a fer unes fotografies. La carretera que va des del pont al camí Fondo 1 estava aleshores despejada d'aigua. En el trajecte, la pluja s'intensifica, i riu amunt una pressa formada per deixalles i arbres comença a cedir, en 5 minuts el nivell del riu puja mig metre, i deborda fins cobrir dos pams la carretera.

El citroen Picasso es troba aleshores a l'altura de la casa del Guardiola. Intenten tirar a arrere amb el cotxe, doncs el nivell de l'aigua creix. L'aigua arriba al motor i el cotxe s'atura. Aleshores, el meus pares i l'Arnau ixen a peu del cotxe, i es refufien a la casa del Guardiola. Criden a la Guàrdia Civil , i en 10 minuts arriben amb els bombers. Col·loquen el cotxe davant del Citroen, però expliquen que tenen centenars d'emergències, milers de persones incomunicades i que no poden fer res pel cotxe, que potser anava a aguantar on estava. Després de 20 minuts més, l'obstacle que frena l'aigua riu amunt cedeix totalment i una segona gran crescuda del riu provoca una pujada d'un metre més. L'aigua entra aleshores dins la casa del Guardiola, inunda els baixos completament. El cotxe finalment cedeix i el riu se l'engul com si fora de joguet. A data de hui, el cotxe encara no ha aparegut. Verger, Beniarbeig, Xàbia, Calp i altres localitats estan pendents de que es declare zona catastròfica. Podeu veure un vídeo gravat per un espontani del moment. A la imatge un carrer del Verger i el pont de Beniarbeig. Consulta la notícia a levante i vilaweb.

CAPÍTOL 3: EDGAR JONES EN BUSCA DE LA FOCA PERDUDA

Davant la petició de Marina, Gerblog pospon el capítol 2 del viatge del meu brother and company a Irlanda, titulat Irlanda i la Cervesa, i passa directament al capítol 3: Edgar Jones, en busca de la foca perduda. Durant la setmana en la qual Edgar. Maika, Javi i Rebeca van estar per ací, va anar creixent el mite segons el qual a les platges d'Irlanda es podien veure foques. En principi, es tractava d'un rumor que havia sentit, no més creible que el de la mermelada, el gos i Isabel Gemio en Sorpresa, Sorpresa. Més gent, va anar alimentant el rumor, fins que al final es va convertir en una obsessió, sobretot per a l'Edgar. Com sabeu, a Galway, ni vam veure acantilats ni foques. Tampoc a Comnemara. Finalment l'últim dia em vaig dedicar a preguntar a tota persona on podien veure definitivament foques. Finalment, la meua companya de pis em va dir que Maybe...in Howth... Dit i fet, ens vam encaminar l'expedició, amb el nostre líder Edgar Jones. S'ha de dir que anavem amb molta moral, plovia a cantars, i nosaltres r que r, a Howth. Un cop vam arribar allà el nostre senyor ens va escoltar, ja sabeu, a Irlanda són molts catòlics, excepte el dissabte per la nit... Ens va escoltar en primer moment perquè va parar de ploure. Vam anar a una platja perduda, amb la seguretat que les foques romandrien en llocs tranquils, en paratges semi verges. Un cop allà, ens vam sentar i passaven els minuts...

La primera foca:

La primera foca que vam veure, va ser quasi una qüestió intuitiva. De sobte, a uns 50 metres (que digo 50, lo menos 100, o 1000...) d'on estavem nosaltres vam veure un cap (a la imatge al fons, més, més...allà)que sortia a la superficie i després tornava a sumergir-se. El vam veure Edgar i jo, i ningú ens va creure, clar. Vam esperar, i al cap de 15 minuts, de cop va tornar a sortir, aleshores el vam veure tots. Va començar aleshores una discussió sobre si era una foca o un dofí (també es poden veure dofins). Maika estava convençuda de la segona opció. Finalment ens vam convèncer que era una foca. Treia el cap 30 segons, i després l'amagava 10 minuts. Així vam estar una hora i pico. Javi tenia una estranya teoria: "Si fas sons de foca es queda més rato a la superfície". N'estava convençut, i cada vegada que treia el cap Javi ens obsequiava amb un "oaic, oaic, oaic". Mai sabren si la teoaria era certa. Finalment, vam preguntar: Where we can see seals, please? En un principi jo pronunciava Shields, i clar la gent flipava... Ens van dir: in the harbour!

3 foques, que dic 3, 10, 20, 30...un focar!!!!

Com ens van dir vam anar al port. I res. Quan ja marxavem, de sobte, Egdar i Maika van dir: Mira, Mira, una fooooooooocaaaaaa!!!! Ens vam girar i vam veure 3!. Ens van dir que si compravem peix a la pescaderia i el mostravem a l'aire, les foques venien com si foren gossets. Es va trencar el mite de les foques en estat natural. No jugaven amb pilotes, però quasi! Vam anar a buscar restes de peixos, i ens ho vam passar bomba. No vam parar fins que tots nosaltres feiem olor a peix (crec que vaig fer olor a peix dos dies). En fi, un vídeo val més que mil paraules! Edgar, missió complida!

AMB TOTA LA FAMILY A DUBLIN

Ahir van arribar els meus pares i el meu germà Arnau a Dublín. Tenia ganes de veure'ls! Ahir vam anar al Temple Bar, i hui hem anat a Kilkeny. Lis he explicat que haviem d'entrar per força a un Pub a prendre el dinner i provar la Guiness. Dit i fet, aquesta nit hem anat al Frazers (on veiem cada setmana el Barça). L'únic que s'ha atrevit amb la Guiness ha estat el senyor Jaume, ell ha assegurat que no li ho dirà a ningú, però no li ha agradat. Demà visita per la ciutat, i com no, l'Arnauet vol anar a veure les foques!

CAPÍTOL 1: IRLANDA DES DEL COTXE

Després del concert d'Ska del dijous, divendres va ser un dia de relax. Finalment dissabte ens vam embarcar a la búsqueda d'un cotxe. No va ser fàcil i al cap de 3 hores de búsqueda vam anar a parar a l'aeroport, on vam aconseguir un Ford Focus nou. Això sí, evidentment el volant estava a l'esquerra. Els primers 15 mints són cahòtics. Javi encara està riguent-se de mi, quan intentant canviar de marxa la ma dreta xocava contra la porta: a l'altre costat!. He de dir, que va haver un intent de suicidi, una nit em vaig colar en direcció contrària, i menys mal que la Maika em va fer un crit: ieeeee!.

Dissabte, Kilkeny

El primer destí va ser Kilkeny, un dels pobles més atractius d'Irlanda. Edgar va fer funció de GPS, i he de dir que en tot el viatge no ens vam desviar del camí. Això si, com que ens vam retressar en llogar el cotxe, vam arribar tardíssim, i només vam tenir temps de visitar el castell. Evidentment tota l'explicació en anglés, jo no em vaig enterar gaire, i els expedicionaris menys. Rebeca va opinar que el castell "era molt bònic però que hi havia massa quadres, i la guia es centrava massa en ells". Després de la visita vam sopar a un Pub, arròs al curry. Ens vam enrecordar tota la nit del Curry. Rebeca va insistir en què això no era curry. Vam arribar a l'hostal tard, i vam entrar directes. Dijous per la nit, uns irlandesos xungos quasi ens treuen una navalla a la porta de l'Hostal. S'ha de dir que Javi no les tenia totes amb la seguretat dels carrers de dublin.

Diumenge, Galway

Voliem eixir a les 8:30, finalment va ser a les 10:30. Prèviament vam passar a buscar a ma casa la meua Guitarra (em vaig comprar una acústica en un rastro fa dues setmanes...). Áixí ja estavem tots, els 5 i la guitarra al maletero. El GPS Edgar no va fallar i vam seguir la ruta perfecta. A mig camí ens vam haver de desviar per obres a la carretera. Vam descobrir un cami que duia a un bosc i vam decidir dinar allà. Vam caminar fins trobar un riuet, el vam atravessar (Jo vaig estar a punt de caure, amb l'ajuda del meu germà, hi ha vídeo que serà penjat en breu) i ens vam sentar. Després de dinar, un poquet de guitarra i a la marxa. Javi es va fer càrrec de la conducció del cotxe, i va tenir un problemeta amb el retrovisor d'un cotxe que estava aparcat, conduir per l'esquerra és el que té. Finalment vam arribar a Galway cap a les 18h i vam trobar lloc per a dormir en un alberg, amb una habitació de 6 on només ens quedaven nosaltres.

Vam anar aleshores a provar la cervesa de Galway, i vam acabar tocant la guitarra en un dels Pubs, on Edgar va tenir també un lapsus divertit. També Rebeca ens va fer riure, quan li va tirar 10 centims a una xiqueta que estava assentada al carrer, però que després vam saber que no demanava diners i que la mare estava al costat. Per la nit vam continuar la festa a l'habitació, amb remigio i unes partides a altes hores a la màquina escurabutxaques del passadís.

Dilluns: Acantilats, Foques, Dofins i Comnemara

Galway és un dels lloc més coneguts d'Irlanda pels seus acantilats. Nosaltres vam anar per veure'ls. Res més lluny de la realitat. Vam preguntar a la turist info, i ens van recomanar anar a Comnemara. Nosaltres vam pensar que efectivament els acantilats estaven allà. També ens van dir que hi havien foques, dofins i demés...Al final, ni acantilats, ni foques ni dofins. Això sí, vam descobrir un dels paratges més bonics d'Irlanda. Ple de llacs i amb unes vistes a l'Atlàntic molt xules. Vam dinar en un lloc de luxe. Com que estavem lluny de Dublin, molt lluny, vam decidir tornar. Edgar va insistir en agafar un vaixell fins a una illa, era bona idea, però vam pegar mitja volta, era l'inici de l'obsessió d'Edgar per les foques. De fet, vam pegar un volta d'una horeta per diferents platges buscant foques o dofins. Res de res. La tornada va ser estoica, 4 hores fins Dublin. Es pot dir que vam conèixer mitja Irlanda des del cotxe! Ens va agradar molt Comnemara, però ens hagués calgut un dia més per visitar-la.

Dimarts: tornem el cotxe, dinaeta, Greens Park i Barça!

Finalment, el dimarts pel matí vam tornar el cotxe. Després vam fer una dinaeta a ma casa. Quedaven dos dies per visitar Dublin, però després d'un sondeig vam decidir acotar la visita al St Stephen's Green Park. Allà vam fer un remigio, unes cervesetes i al final no vaig anar a classe! Després vam anar al Frazers, que com ja saben els lectors d'aquest Blog és el Pub on la gent del Barça veu el futbol a Dublin. Victòria i sessió de cerveses.

Més, al capítol 2: Irlanda i la Cervesa...